Aquí, ara i acceleradament

 

«El més urgent és l’ara i l’aquí; en el moment que succeeix i en el reduït lloc que ocupem es troben la nostra eternitat i la nostra infinitut».

(Unamuno, Vida de Don Quijote y Sancho, 1905)

1. Considerat com un fenomen històric en un sentit estricte –doncs ens podríem remuntar als assentaments neolítics en els què fa aproximadament deu mil·lennis va tenir lloc la revolució agrícola, i fins i tot al paleolític, quan els primers homínids van dominar el foc–, el procés d'acceleració social, cultural i tecnològica el paroxisme del qual assistim en l'actualitat, es va iniciar amb la creació de l'alfabet fonètic i es va intensificar exponencialment amb la successiva invenció de la impremta (1440) i el telègraf (1844). Aquesta seria, si més no, la tesi defensada pel màxim profeta de l'era electrònica, Marshall McLuhan. Valéry afirmava al 1943: «La brillant i deplorable carrera d'Europa per lliurar al món la ciència positiva i el trist exemple de la primacia de la riquesa, es produeix entre el segle VI abans de la nostra era comuna (ae) i el segle XX. Molt a poc a poc al principi, de forma accelerada a partir del segle XV, i amb velocitat frenètica des de 1800». El poeta i pensador francès no ignorava la decisiva dada de que la difusió de l'escriptura alfabètica i l'expansió de la moneda són esdeveniments simultanis, que culminen al voltant del segle VII ae. Consti, però, l'objecció de Lévi-Strauss: «Al neolític, la humanitat va donar passos de gegant sense l'auxili de l'escriptura; amb ella, les civilitzacions d'Occident es van estancar durant molt de temps» (1955). George Steiner assenyala també: «La Revolució francesa i les guerres napoleòniques van apremiar el ritme del temps. Aquells qui van viure entre 1790 i 1815, van experimentar el temps com un fenomen formidablement accelerat» (1971). El fet que Volta, a qui Napoleó va atorgar el títol de comte, descobrís la pila elèctrica al 1800 no és segurament aliè a la celeritat d'aquell quart de segle. Però mitja centúria abans, coincidint amb l'encunyació del lema més representatiu del capitalisme «El temps són diners» (Benjamin Franklin, 1748), havia començat a generalitzar-se l'ús del rellotge de butxaca.

2. Fa justament cent anys, Einstein va formular la hipòtesi d'una força contrària a la gravetat —la cèlebre «constant cosmològica»— que impediria que l'univers, estàtic segons les concepcions de l'època, es contragués sota els efectes de l'atracció gravitatòria. Al 1929, quan es va descobrir que vivíem en un univers en expansió, el físic alemany-jueu-helvètic-americà va descartar la seva conjectura. No obstant això, l’any 1998, en constatar que no només habitem un univers en expansió, sinó en expansió accelerada, la constant cosmològica, rebatejada com «energia fosca», va ser recuperada per identificar la força responsable de que les galàxies s'allunyin entre si cada cop més de pressa (inflació còsmica). Amb quins ulls contemplen els astrofísics tal panorama? «Un univers que s'accelera indefinidament no és gens afalagador”» (Witten). «Un univers que s'accelera és el pitjor possible, tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat» (Krauss). La força repulsiva de l'energia fosca exercirà una pressió tan extrema que esquinçarà les galàxies. Corol·lari: d’aquí a 7.590 milions d'anys, la Terra serà engolida pel Sol. No hi ha futur a llarg termini. I a curt? 

3. Immediatament després dels bombardejos atòmics que van posar fi a la Segona Guerra Mundial, el terme de stress, procedent de la Física, que designa la resistència o la fatiga de materials, fa la seva aparició al vocabulari mèdic. Al 1947 —el mateix any què Adorno i Horkheimer declaren que «en el capitalisme avançat, l'oci és la prolongació de la feina»—, l'antropòleg, lingüista i cibernètic britànic Gregory Bateson proclama: «El món es dirigeix ​​cap a l'infern a gran velocitat, amb una acceleració positiva i un increment també positiu de l'acceleració». El cineasta i inventor granadí José Val del Omar testimonia al 1974: «S’ens aixeca la major onada d'acceleració coneguda a la història de la humanitat; des del seu punt més alt es poden veure el paradís i l'infern». Una dècada més tard, l'estrès ha cobrat tal carta de naturalesa que per al metge i assagista nord-americà Lewis Thomas no passa de ser una mera «descripció de la condició humana». L’any 2013, el sociòleg i politòleg alemany Hartmut Rosa recapitula: «L'increment dramàtic de casos de depressió i esgotament sembla constituir una reacció a la sobrecàrrega temporal o als elevats nivells d'estrès imposats per la societat moderna».

4. «L'acceleració social —continua Rosa està a punt de travessar certs llindars, més enllà dels quals els éssers humans queden necessàriament alienats». Hi ha raons per sospitar que aquest punt de no retorn ha sigut franquejat. «No és que el temps s'estigui esgotant. El temps ja es va esgotar!», exclamava Malcolm X un any abans de ser cosit a trets a Nova York. Ivan Ilitx reiterava el 1988: «El temps dels éssers humans es va acabar. Es va acabar fa molt de temps. Saber que no tenim futur és una condició necessària per a reflexionar». Tot i així, el filòsof Francisco Jarauta discorria en vigílies de la recent crisi financera: «Creixen les incerteses, i no hi ha respostes per a l'ansietat. S'acumulen els riscos, els desastres, els brots incontrolables i insuportables. Vivim un procés inèdit d'acceleració dels canvis. Quin model de resistència hem de construir?». Els esdeveniments de l'últim decenni no deixen lloc a dubtes. No anem a estavellar-nos. L'accident moral i corporal ja ha succeït. Nosaltres, ciutadans desassossegats i histèrics de la societat del capitalisme tardà, en som el millor testimoni. Virili ho va predir al 1997: «La cara oculta de la capitalització és l'acceleració. Ahir, la dels transports; avui, la de les informacions. Demà, podrem assistir a l'accident d'accidents, l'accident del temps. Aconseguida la barrera de l'acceleració, la història xoca per primera vegada amb un límit cronològic». Hi ha, però, un altre factor que ningú sembla tenir en compte: l'acceleració demogràfica. Ningú, excepte, naturalment, el mestre de mestres Lévi-Strauss, qui al 1961 puntualitzava: «Aquesta mena d'impotència de l'home davant de si mateix obeeix en gran mesura a l'enorme expansió demogràfica de les societats modernes. La incapacitat en què ens trobem respon a l'extraordinària massa humana en la que vivim. Tendim cada vegada més a una civilització mundial, i aquesta nova magnitud fa incontrolable la societat humana». Els 3.000 milions de persones que llavors poblaven la Terra, s'han convertit avui en 7.500.

5. És possible que fenòmens tan aparentment dispars com l'expansió accelerada de l'Univers i l'acceleració del ritme de vida al nostre planeta estiguin relacionats? Seria desgavellat establir una correspondència directa o indirecta entre la inflació còsmica i l'estrès clínic? Fernando Aramburu apuntava el 2008 una resposta mordaç: «Al cosmos no li queda més remei que expandir-se. Altrament, com podria abastar l'estupidesa incessant de l'espècie humana?». Vuit anys després, Martí Peran, autor de Indisposició general: Assaig sobre la fatiga, expressava obertament la seva perplexitat: «La hipòtesi d'una probable expansió infinita de l'univers, que ha de provocar la seva irreversible mort tèrmica, tot just ens sorprèn i molt menys ens espanta». En un exercici de pedagogia etimològica, el crític d'art català explicava el significat originari de l'infinitiu llatí de fatigare: cavalcar fins a extenuar per complet els cavalls. A la societat digital, els cavalls han desaparegut d'escena, però l'espai electrònic afavoreix una vertiginosa dispersió que escurça els terminis del subjecte ansiós i deprimit per l'exigència competitiva i la sobreexplotació de si mateix. Què fer? Segons el parer de Peran, és perfectament lícit «retirar-se i desconnectar els terminals».

6. Mentre discorria el primer llustre de la dècada de 1960, el professor de Literatura i teòric de la Comunicació Marshall McLuhan (1911-1980) va anar desgranant els seus clarividents anàlisis: «En la nova era electrònica, el món s'ha comprimit sota un torrent informatiu que el creua en totes direccions. Vivim, per dir-ho d’alguna forma, en un llogaret universal. Les notícies arriben fins a nosaltres des de totes parts amb celeritat electrònica... Els mitjans substitueixen el concepte d'una-cosa-cada-cop pel de tot-a-la-vegada. El desplaçament de la informació a una velocitat pròxima a la de la llum s'ha convertit en la major indústria mundial» («Informe sobre els nous mitjans», 1960; Calent & fred, 1967). «Ara no només podem viure a la manera dels amfibis en mons dividits i diferents, sinó plural i simultàniament en molts mons i cultures... La membrana còsmica disposada al voltant del planeta per la dilatació elèctrica dels nostres sentits, crea el que Teilhard de Chardin diu "noosfera" o cervell tecnològic del món. En lloc d'evolucionar cap a una enorme biblioteca d'Alexandria, el món ha esdevingut un ordinador, un cervell electrònic, exactament com en un relat de ciència ficció. I a mesura que els nostres sentits han sortit de nosaltres, el Gran Germà ha entrat en el nostre interior. Mentre prenem consciència d'aquesta dinàmica, ingressem ràpidament en una fase de terror pànic que correspon a un món petit de tambors tribals» (La Galàxia Gutenberg, 1962). «Després de tres mil anys d'explosió, el món occidental ha entrat en implosió. Després de més d'un segle de tecnologia elèctrica, hem estès el nostre sistema nerviós central fins a abastar tot el globus, abolint el temps i l’espai... Vostè ja no pot anar-se'n a casa» (Comprende els mitjans de comunicació: Les extensiosn de l'home, 1964). 

7. La Rosa defineix precisament el sentiment o concepte d'alienació com «el contrari a sentir-se a casa». I adverteix: «En la seva forma actual "totalitària", l'acceleració social condueix a formes d'alienació greus i empíricament observables, que poden ser considerades com l'obstacle principal per a la realització d'una bona vida». Per exemple: la mitjana de temps de son ha disminuït dues hores des del segle XIX, i 30 minuts entre 1970 i 1999. Primera conclusió: la velocitat no és la nostra llar; segona: a major velocitat, menor autonomia. El 1969, durant una famosa entrevista a la revista Playboy, McLuhan preconitzà: «L'esfondrament de valors socials com el dret a la privacitat i la dignitat de l'individu reflecteix tota la nostra alienació... A mesura que els mitjans elèctrics transformen a l'home, tots ens convertim en pollets vagarejant a la recerca de les nostres identitats anteriors, i en aquest procés s'allibera una violència tremenda. Seran habituals les crisis mentals, incloent les de societats senceres incapaces de resoldre les seves crisis d'identitat. No és un període fàcil, especialment per als joves, els quals, a diferència dels seus majors, no poden refugiar-se en el tràngol zombi de narcosi narcisista que paralitza l'estat de xoc induït per l'impacte dels nous mitjans... Totes les tecnologies o extensions prèvies eren parcials i fragmentàries, mentre que l'elèctrica és total i inclusiva. L'ésser humà està començant a fer servir el cervell fora del seu crani i els nervis fora de la seva pell... Cap ciutadà pot escapar a aquest impetuós atac, ja que no hi ha, literalment, lloc on amagar-se... Els mitjans elèctrics estan desintegrant l'estructura sencera de la societat... Serà inevitable que la informació electrònica ens sacsegi a tots com suros en una mar tempestuosa».

“Presente”, de la serie PALABRAS (2016). Mireia Sentís.

8. Accelerar vol dir fer més coses en menys temps i, per tant, pitjor. A despit de  de les impressionants taxes d'innovació tecnològica, l'univers de les nostres tasques quotidianes s'expandeix més de pressa del que la nostra diligència permet assumir. Com observa la Rosa, al final de cada dia estem més endarrerits que al principi. La lògica de la competència, governada pel curt termini del capitalisme financer i de la banca d'inversió, no és l'únic, però sí el principal motiu d'aquest «estancament hiperaccelerat»: «El joc d'acceleració impulsat per la competitivitat ens manté tancats en una roda de hàmster que gira cada vegada més ràpidament». L'autor d'Acceleració i alienació mostra la seva profunda estranyesa davant del fet de que no hi hagi debat, ni moral ni polític, sobre els dictats de la velocitat: «Les nostres opcions augmenten incessantment, mentre les nostres capacitats reals baixen... Compensem el consum no realitzat amb un augment de les compres. Això és bo per a l'economia, però dolent per a la vida». Sota la superfície dinàmica, la Rosa detecta l'esclerosi cultural i estructural de la nostra era: «Si aquells que estan ben equipats i competeixen des de llocs de privilegi han de córrer per romandre en joc, aquells que parteixen amb algun tipus de dèficit, configuren el s’anomena precarietat». Un cop més, McLuhan s'havia anticipat: «Durant les èpoques d'innovació tecnològica, és fàcil observar un estat permanent de rigor mortis o de somnambulisme» (1964). «Quan inventem una tecnologia, ens convertim en caníbals. Ens devorem vius, perquè cada nova tecnologia és una simple prolongació de nosaltres mateixos. El nou entorn conformat per la tecnologia elèctrica és antropofàgica i devora la gent. Per sobreviure, hem d'estudiar els hàbits dels caníbals» (1967). I en el seu últim llibre, Lleis dels mitjans, editat pòstumament, consigna: «En l'era elèctrica, l'alteració de la identitat humana ha privat a poblacions completes de valors personals o comunals en un grau que excedeix les mancances de menjar i energia».

9. La pressa i la urgència han existit sempre. Ja al segle IV ae, Menandro posava el dit a la llaga: «No tinguis pressa per ser ric, per no fer-te ràpidament pobre». No és casualitat que Einstein designés la constant cosmològica de les seves equacions amb la lletra grega Lambda. Tot comença sota els cels foscos —llegeixis, sense contaminació lumínica— de la Mediterrània oriental. Comença quan la volta celeste, perenne destinatària de la interrogativa mirada dels éssers humans, llisca a la seva consciència una grandiosa intuïció: la norma del cosmos regeix també a l'interior del qui observa; l'home és un microcosmos. Quin admirable espectacle devia oferir als primers filòsofs el firmament, tenint en compte que, com ara sabem, s'ha anat allunyant inexorablement de nosaltres. «L'ànima humana no és més gran que un simple punt, i sobre ell graviten la forma i el caràcter del cel sencer», assegurava Kepler, el fundador de l'astronomia moderna. «Qualsevol agitació local commou a l'univers sencer», corroborava el matemàtic i filòsof nord-americà Whitehead. «Les fibres més íntimes del complex humà es confonen amb la trama mateixa de l'Univers», confirmava Val del Omar. El 2008, es va inaugurar a Ginebra l'accelerador de partícules més potent de la història; el seu objectiu, accedir als últims secrets de l'Univers. Un any més tard, la premsa científica internacional transmetia la notícia que la nostra galàxia gira a major velocitat del que es creia: el sistema solar es desplaça al voltant d'ella a una velocitat de 960.000 quilòmetres per hora, superior en 160.000 al càlcul anterior. La pressa i la urgència han existit sempre. Però ara parlem d'una altra cosa; d'alguna cosa que per referir-se a ella és possible, com aventura la Rosa, que les paraules s'hagin tornat massa lentes.

Etiquetas : tecnología
Artículos relacionados