Eva Lootz. Aigua en dígits vius

El dia 29 de gener es clausurava al Centre Galego d’Art Contemporani l’exposició Cut Through the Fog de l’artista Eva Lootz. Lootz va néixer a Viena l’any 1940, però des de 1968 resideix a Espanya compartint territori amb el sector cultural en una època de dictadura contestada.

Recordo perfectament la nostra primera trobada cursant el Màster en Art Contemporani de la Universitat de Vigo. Van presentar-la com una artista matèrica. Vaig assistir a la xerrada, reticent a bregar amb una visió de l’art amb la qual em considero força distant. Vaig sortir molt pròxima a l’Eva. Fins a tal punt que avui en dia el nostre contacte és freqüent. I no parlem de matèria, parlem de societat. Quelcom tindrà a veure en tot això el que la Lootz entén per sorra: “el que es voldria retenir i no cessa d’escapar-se entre els dits”

L’Eva no sap que m’he aventurat a fer aquest escrit. Vaig pensar en fer-li una entrevista, modesta, via correu electrònic. Ho vaig descartar. Els seus ulls inquiets i la seva mirada atenta naveguen millor en l’àmbit físic que a través d’una pantalla. Suposo que aquesta apreciació no és insòlita avui en dia. Tot plegat està relacionat amb els vincles socials que neixen, es mantenen i moren en l’esdevenir tecnològic postmodern. Llenguatge binari, sentiment retràctil. Tactilitat.

L’Eva Lootz està considerada com una artista centrada, en la seva primera època, en l’experimentació dins el camp de la pintura, interessada per les color field painters (superfícies uniformes i amplis camps de colors) i oberta en un segon moment al diàleg amb l’art povera[1], el minimal[2] i el land art[3] com a pràctiques precursores del post minimalisme[4]. Aquesta és la part física del treball de l’Eva. Però n’hi ha molt més al darrere.

Parlàvem de tactilitat. Sorra, sal, gel, coure... Què s’amaga darrera de tot plegat? L’Eva Lootz reconeixia en aquella xerrada que oferia als alumnes de la facultat de Belles Arts que, en els seus inicis, tractava de fugir de tota afirmació personal en un rebuig de la subjectivitat tradicional. Aquesta mateixa artista és la que durant el mes de novembre de l’any passat coordinava un taller al voltant de la problemàtica de les mines de wolframi a Galicia (https://www.youtube.com/watch?v=tagyfH97M_A). Més d’una desena de persones, entorn a aquella taula, l’escoltàvem parlar de geoeconomia.

Va haver-hi un moment on va entendre que el context dins del qual ella estava produint art no responia a un tipus d’indústria artística que hagués d’estar desvinculada de la problemàtica social, ambiental, econòmica. Va arribar un moment on Lootz introdueix la parla a la sorra i el so en el coure. Les matèries configuren lletres i les lletres creen llenguatge. I aquest llenguatge transmet idees i, ara si, l’artista pren posició.

D’aquesta època del treball d’Eva Lootz neixen les obres centrades en la conca del Guadalquivir: Cuenca suspendida (2009) – el delta com a xarxa de comunicacions-, Embalses 116 (2013), o Bajo Guadalquivir 272-1 (2009) on, amb el suport de la tecnologia digital, plasma els canvis dels cursos del baix Guadalquivir al llarg de 272 anys en formes escultòriques. Tot això gràcies a la tecnologia 3D. Eva Lootz adverteix en diverses entrevistes que, en un futur no molt llunyà, les guerres mundials tindran com a objectiu el control de l’aigua.

Aquest discurs guanya cos en l’exposició La canción de la tierra que al 2016 es va exposar en l’espai Tabacalera de Madrid. Al voltant de quatre matèries bàsiques (la sal, el coure, l’aigua, i aplegant-les a totes, l’electricitat), Lootz apremiava als visitants a prendre consciència de que tot allò que es troba sota els nostres peus i ens sosté, està composat per la matèria que configura la terra en la que vivim. Reunint tot això i com a punt d’inflexió en l’esdevenir de l’ésser humà, trobem l’invent de l’electricitat. Després de l’electricitat, tot el que va venir. Tot allò que avui en dia ens sembla tan (des)conegut com necessari. Tan desconegut que obviem d’on procedeix; i tant necessari que no ens permet entendre’ns com a limitats, situats, condicionats, emplaçats.

Amb 76 anys a sobre, Eva Lootz troba en l’època digital el millor vehicle per a una expressió contestatària a través de l’art. I no tan sols això, troba precisament en el desenvolupament tecnològic, d’una forma molt intel·ligent, la forma de cridar l’atenció sobre el fet que allò que fem servir com a discurs (la pròpia tecnologia) condiciona el propi discurs.

Campo de baterías, una obra on es posa de manifest la importància i proximitat que té l’electricitat a les nostres vides, adverteix com, el que la terra ha aconseguit després de milions d’anys de fotosíntesi – ser una autèntica macro-bateria de biomassa-, en un joc quasi pueril, es vagi descarregant sense reposició aparentment estudiada.

Tot plegat em fa tenir esperances al voltant de la possibilitat d’utilitzar aquest nou llenguatge binari com a plataforma de diàleg real entre diferents comunitats, distants i fins i tot oposades. A través del vídeo-art, de la impressió en 3D, de connexions electròniques, l’Eva diu: "La Terra que trepitgem es troba en perill, s’està consumint". Les seves escultures sobre el Guadalquivir denuncien que la lluita pel poder serà pel control dels recursos naturals. Les seves obres sobre el Riu Tinto o el wolfram gallec auguren: tornarà la sal a definir la paraula salari.

Els dígits binaris que donen pas a que l’aigua floreixi en les escultures del Guadalquivir són reverberacions d’un llenguatge que avui en dia sembla inconsumible. És correcte parlar d’un llenguatge esgotat? És correcte advertir que aquell llenguatge en el que parlem és aquest, i que, com l’aigua, té data de caducitat? És necessari anunciar que la lluita pels recursos caldria que fos una qüestió comunal i no especulativa? Matèria i tecnologia en l’Eva Lootz parlen del mateix: una aposta per l’autoconeixement i una urgència en l’actitud de resistència que la terra ens reclama com a deutors del sòl que trepitgem.

Llegint, visitant i escoltant a Lootz,  tinc el pressentiment que en el seu discurs ressona un filòsof alemany que apuntava: Només on Terra compareix, Món apareix. L’Eva sap bé que és només sota els nostres peus, en les matèries primàries, retràctils i resistents, on es pot trobar la manera de seguir construint llenguatges i interpretacions respectuoses amb el Lloc on vivim, i on totes i tots hem de conviure.

Eva Lootz fa un anàlisi físic de la trajectòria de la llera del Guadalquivir durant 272 anys. La tecnologia atorga en aquesta realitat física una realitat digital traduïda en un llenguatge binari. Però encara són dígits vius, dígits que són capaços d’entreteixir una oratòria per la qual encara discorre la llera del riu. Aquella trajectòria que l’aigua fa es conserva en el llenguatge binari, preserva la vivesa de l’aigua en un nou codi. Som capaços de pensar en un codi binari que sigui llera per on els dígits, com l’aigua, flueixin lliures però amb una trajectòria conscient i compromesa amb el lloc que ocupa l’ésser humà al món? Quelcom semblant proposa l’Eva Lootz en el seu plantejament de la incursió de l’art en les noves formes de tecnologia. O algo semblant vaig percebre en la seva mirada aquella tarda a Compostela mentre em parlava del wolfram.

“L’aigua, a on sigui que vagi i a cada objecte que trobi, li fa la mateixa proposta: fes-te soluble, fes-te viatger, de la resta s’encarrega la corrent”. Eva Lootz.


[1]Expressió italiana que significa “art pobre” i que defineix una corrent estètica que va aparèixer a Turí al 1967 com a reacció en front l’art tradicional en la mesura en què aquest és considerat bell i de materials nobles

[2]El minimal art és essencialment la pintura i l’escultura abstracta i geomètrica creada a Nova York durant els anys seixanta. Segueixen formes bàsiques com l’angle recte, el quadrat o el cub.

[3] Tendència de l’art contemporani que utilitza els paisatges i els elements de la natura com a escenari i mitjà per a realitzar obres d’art. El seu principi més important és intervenir en l’espai de la natura.

[4]És un estil que neix com a reacció del minimalisme, en contra de la seva rigidesa geomètrica, de la seva ideologia austera. I en posició a l’Art ben fet, el postminimalisme aspira a un Art brut com a acte de provocació. Té una nova sensibilitat que subratlla la vulnerabilitat de l’Art i de la vida. Concep l’art com un objecte no comercial, com una activitat artística, com un comportament.

Artículos relacionados