WhatsApp i pornografia

Sóc un home i faig servir el WhatsApp. De vegades dubto sobre la primera afirmació. Mai sobre la segona. Perquè fer servir el WhatsApp és consubstancial a la subespècie humana-occidental-partícip-de-l’economia-de-consum. El fet de ser un home no ho és, menys mal. Home i WhatsApp són dos conceptes que, relacionats, ens condueixen cap a la “memetització” sexual, és a dir, la viralització d’acudits il·lustrats amb muntatges fotogràfics de caràcter sexual, aliments de primera per a cunyats en les converses grupals. Participo en grups de WhatsApp masculins que són una autentica bacanal d’imatges i vídeos pornogràfics. Segur que hi ha estudis científics que expliquen el motiu fonamental que ens impulsa a compartir i descarregar vídeos sexuals, encara que, sincerament, no n’he llegit ni buscat cap, així que ofereixo el meu punt de vista personal sobre aquest assumpte, és a dir, la perspectiva d’un home que ha rebut molts megues de material eròtic. A més, la majoria de científics que conec treballen al Burger King i no tenen temps per entrevistes. Espero que us conformeu amb el meu punt de vista, desbiaixat pel fet de ser particular, endogàmic i miop.

La vida és qüestió d’etapes. Vaig néixer analògic i visc digital, així que el meu primer contacte amb la iconografia sexual van ser els calendaris promocionals que els meus amics sostreien de les carteres dels seus pares. Eren altres temps i els empresaris de la construcció (formigó, fusteria industrial, rajoleria) fidelitzaven els seus clients regalant-los estampes de dones despullades. Encara me’n recordo de quan un bon amic em va regalar la imatge d’una noia morena d’estètica vuitantera, pits turgents i mirada felina que em va servir d’inspiració durant un estiu sencer. Mentre d’altres púbers intercanviaven cromos de Batistuta o d’Iván Campo, els meus amics i jo compilàvem un autèntic santoral pagà d’efígies en pilotes. Vam ser devots fidels de pits i sexes. Vam aprendre les nocions d’anatomia que la nostra escola reservava per l’última unitat del llibre de ciències naturals, en la que era complicat diferenciar penis, vulves, ovaris i testicles de la triperia exposada en el catàleg d’un xarcuter. Però vam cometre l’error fatal de batejar els models de les fotografies, i amb els noms van arribar les gelosies i les disputes fins que vam dissoldre aquella germandat onanista perquè cadascú de nosaltres s’havia enamorat d’una estampa diferent. Temps de caspa.

Quinze anys després, aquelles confraries masculines, apologètiques de la masturbació coral, s’anomenen «Comiat de solter d’en Javi el Tarat» o «Fútbol 7: et peto l’Álvaro Ojeda» o «Festival desfassat» o «Cap de setmana de tios» i són, en efecte, grups de WhatsApp. Els nens que fa quaranta anys visionaven les primeres temporades de Saber y Ganar amb l’esperança que el documental de La 2 transportés l’espectador a les exòtiques terres d’Àfrica per meravellar-se amb la contemplació dels pits flàccids i estriats de les matriarques zulus, són avui consumidors/distribuïdors compulsius de continguts pornogràfics que comparteixen amb un cert afany democratitzador. La diferència és la despersonalització. A part de la memòria del telèfon mòbil, ningú no recorda els referents d’una fotografia o un vídeo picant. Que serveixi com a excepció confirmadora de la regla el famós negre del WhatsApp, el membre elefantí del qual ha despertat admiració, recel i fins i tot pena, sempre hi ha qui considera una pena l’excés de penis.

Mai plou a gust de tothom, malgrat que l’squirting és possiblement un dels subgèneres més famosos entre tots els meus companys. De fet, els membres del grup «Pelotaris Muertos» vam mantenir un intens debat pseudocientífic sobre la procedència de tal aiguat de fluids fins que vam determinar que l’squirting no emana en cap cas de la vagina ni molt menys de la zona perineal -com va suggerir un dels meus amics, verge als 30 anys per ser exactes-, ni, de cap de les maneres, sorgeix de l’anus, com anhelava un altre dels meus col·legues -que és copròfag, subscriptor del youtuber Dalas Review i votant del Partit Popular, és a dir, copròfag al cub-, ja que l’squirting brolla de la bufeta urinària femenina impel·lit per la potència de l’orgasme. Durant la discussió, els líders d’opinió de cada una de les faccions implicades (facció vaginal, facció perineal, facció anal i facció uretral), aportàvem fotografies, vídeos i esquemes recopilats d’internet. Vam visionar una producció estatunidenca en la qual una dona era trepanada per una màquina folladora que li provocava un orgasme rere l’altre. La màquina semblava un poltre de tortura amb la particularitat que els objectes punxants eren, en aquesta versió, fal·lus de plàstic de mida negre del WhatsApp de punta roma. Un home emmascarat, vestit de cuir, feia anar el giny amb control remot com si aquella màquina fos una extensió del seu cos. L’apèndix percussor va trepanar el sexe de la dona fins el desè èxtasi, que va ser celebrat amb l’expulsió d’un poderós doll que va esquitxar la càmera. Jo mateix vaig aportar una altra gravació realitzada en una conferència divulgativa amb públic real que prenia apunts sobre tot el que deia una experta en squirting, la qual va explicar uns quants detalls sobre fisiologia bàsica abans de començar a masturbar-se amb tant criteri que es va escórrer com una asceta mística en menys d’un minut. No va ser per casualitat el fet que jo compartís aquell vídeo d’un orgasme precoç. Era la meva manera de confessar als meus amics el problema de manera implícita. Ningú va fer cas de la meva subtil petició d’auxili. La conclusió -retornant al fil argumental- és que van ser dues setmanes d’squirting intensiu fins que ens en vam avorrir i vam trobar un altre subgènere. El grup dels «Pelotaris Muertos» continua actiu però ningú no en parla.

Per sort tinc molts amics, però desgraciadament els meus amics tenen gustos sexuals molt heterogenis i els encanta compartir-los: bukkake, gangbang, creampie, milf, sado, pishing, etc. Els portals de pornografia s’han convertit en una mena de catàleg d’Ikea i, per extensió, cada usuari mobla la memòria del seu telèfon mòbil amb els seus materials preferits. El problema són les víctimes. Aquells que no volen consumir tant sexe però que reben notificacions diàriament. La nostra societat ha arribat a un grau d’hipersexualització tan brutal que aquells que envien vídeos de coits tradicionals o trios són qualificats de cursis per part dels altres components del grup. Arribats a aquest punt convé destacar la importància del gènere freak, un híbrid que combina perfectament les aberracions sexuals i altres rareses semblants. Són vídeos hilarants. A dia d’avui són els continguts preferits de «Pelotaris Muertos». La majoria d’aquestes produccions són casolanes i els seus protagonistes mereixerien estampar el seu segell al passeig de la fama de qualsevol capital provinciana. Tots hem sigut víctimes de l’amic depravat que troba tota mena de perversions i les distribueix amb alegria després de desitjar-te un dia meravellós. Aquests espècimens matinen molt o són els últims en anar-se’n a dormir, de manera que la resta es desperta amb la visió d’un fenomen de la naturalesa fornicant com si no hi hagués demà.

Una altra tipologia de vídeos transferits són els opuscles amateurs gravats en la intimitat d’una relació sexual; és a dir, noia i noi, en confiança, follen i graven. En general, la noia realitza una fel·lació i el noi grava, o bé la noia cavalca i el noi grava, o bé el noi i la noia, urgits per la passió, mantenen relacions sexuals en lavabos, parcs o platges i un tercer grava, o bé la noia es masturba i es grava, o balla sexy i es grava, i així fins l’infinit ja que les fórmules de la pornografia amateur són incomptables. Precisament l’etiqueta amateur (amb l’al·licient d’imatge publicada sense consentiment) comporta un puntet d’humiliació i morbo que fa que alguns usuaris de WhatsApp es converteixin en pistolers del compartir, compartir, compartir.

 I arribats a aquest punt abandono el personatge que t’ha narrat la història. Enderroco la quarta paret, així que ja n’hi ha prou de cunyadisme. La pornografia com a sector audiovisual no és forçosament dolenta, sempre i quan les treballadores i treballadors exerceixin la seva feina en unes condicions laborals dignes, però hi ha una realitat subjacent que a mi, particularment, se’m fa aterradora. Fa temps vaig desactivar l’opció de WhatsApp que descarrega els vídeos automàticament perquè vaig entendre la magnitud del problema. No em malinterpretis. No sóc un beat. No m’incomoda ni m’espanta ni em repugna el sexe, però sí la utilització de la dona com a objecte manipulable al servei del desfogament masculí, trista realitat en la majoria dels vídeos transferits a través de missatgeria. Són continguts precaris que simplement presenten una situació que, per norma general, humilia el sexe femení; així que hauríem de preguntar-nos on s’han produït, en quines circumstàncies i quines van ser les condicions del contracte, si és que n’hi va haver. Em preocupa que hi hagi una relació contractual perquè molts dels materials audiovisuals que s’han viralitzat van ser filmats sense consentiment o pertanyen al fúnebre subgènere dels “vídeos de venjança” en els que un home publica imatges íntimes de la seva ex per castigar-la després d’haver acabat amb la relació. Hi ha una tendència nefastaa a culpabilitzar les víctimes. Gairebé puc sentir el cunyat: «Que no s’haguessin deixat gravar». Desconeixem la identitat de les persones que apareixen, de sobte, als nostres telèfons mòbils. Veiem el vídeo, l’oblidem i, quan arriba el dia, l’esborrem, però realment no sabem què hi ha al darrere d’aquell material, i potser hauríem de plantejar-nos si realment no estem contribuint, de forma passiva, al linxament digital de persones que han sigut utilitzades. La sobreinformació és la censura de la nostra època. Si no podem recordar-ho és que ni tan sols ha existit. Potser ha arribat el moment de plantejar-nos què passa darrere la pantalla quan compartim qualsevol tipus de publicació. Però això ja és una altra història.

Artículos relacionados